La pintora de plantes Colette Martin, amiga dels pescadors i pescadora, als anys cinquanta a Sóller prenia el sol amb els pits a l’aire o tota nua al balcó de casa seva.
Aquest és, també, un exmenjar perquè és impossible trobar el protagonista, un animal marí (la cranca) que s’extingí a les Illes Balears, com moltes altres coses. De cranques, no en queden perquè en pescaren massa i se les menjaren totes; no tothom, alguns. Els exemplars que ara es veuen als mercats i es mostren a les taules dels restaurants illencs, no són el mateix, venen d’importació, semblen iguals però són una altra cosa a l’escrutini del tast. Les cranques mediterrànies occidentals són làmines, fotos i records.
Ara en diuen centollos o cabres, són cranques ‘forasteres’ tal com esmenten els vells nadius en la seva llengua a les cebes distintes a les locals, els galls de brega, els esclata-sangs (rovellons) o les tomàtigues externes. Allò singular que ve de lluny, de fora, de terres fredes o molt càlides, dels oceans del nord, dels tròpics, del continent proper, tenia un espai mental a la minoria, sense mala intenció.
Hem sabut que als anys cinquanta-seixanta, un personatge extraordinari però gairebé ignot, la pintora Madame Colette, visqué i es retratà al port de Sóller, Mallorca. I es retratà amb una gran cranca, com una penyora i cuirassa. En aquell món mascle i beat calia no tenir por. També s’exhibí un altre dia amb una llagosta blanca enorme, després de sortir a calar xarxes i navegar de nit amb els pescadors. I menjar i beure amb ells, també amb un mariner ‘gegant’ diu.
Madame Collette vivia de pintar plantes endèmiques i flors per a jardins botànics del món, apotecaris de curolles i investigadors locals. Feia així mateix quadres o làmines decoratives, alimentícies. Des que desembarcà i arrelà a Mallorca el 1953, per descansar de les aventures pel Marroc i del sotrac de les absències, també de la mort del seu company de viatges, un ca (gos).
A Sóller deixà petjada com a personatge lluminós, misteriós i extravagant. Morí el cap d’any de 1983 i tot el que tenia i la seva vida cabien dins la maleta de viatge, que deixà a una amiga, Aina Colom. Ha estat des d’aleshores sense obrir ni espigolar.
Com George Sand, la nòvia de Chopin a Valldemossa, la pintora i també fotògrafa, duia calçons, fumava; i bevia vi, reiteren massa els coneguts al documental que La Perifèrica de Cesc Mulet ha fet amb IB3, dirigit per Joan Bonet. Es diu precisament La maleta de Madame Colette.
Ella prenia el sol amb els pits a l’aire o tota nua al balcó de casa seva, una caseta, durant la dura dictadura franquista al port militar de Sóller amb 600 soldats. Ella ballava sola amb grups de mariners i vivia sola, sense explicar-se als veïnats.
Amb bon pols pintava la vida de les plantes perfectament i, escrivia molt net, clar i curt en les seves cartes, ara conegudes. En tres mots estampà Mallorca, l’aire del mar, el sol i la sequera, alguns dies de xaloc insuportables, l’aparent bondat de la gent i la baratura de les coses. Sortia a pescar llagostes i qualque cranca. La mar viscuda i el contraban eren cosa fins ara de Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando o Antònia Vicens.
Collette Martin, aquesta dona suïssa, francòfona, pintà amb pinzell de ploma de perdiu, pèls de cavall, bou o marta amb precisió quirúrgica. No tenia referència en el qui és qui autòcton i de glòries locals i estrangeres. Els fills dels seus amics i el cappare del Jardí Botànic de Sóller editaren el 2016 una part de la seva deixa: les làmines de plantes endèmiques baleàriques. Miquel Barceló té la peça i no sabia res de Colette; vint anys enrere pintà una cranca per la tapa d’un disc de Biel Majoral a Blau.
El secret del crustaci és/era la seva poca carn blanca a les deu cames i dues mordales o pinces. És una bella bomba gastronòmica, si ho saben manipular amolla un explosiu sabor marí que en diuen ‘la melsa’, que amaga davall la closa. La teca és poca emperò la seva ‘substància’ comanda.
Possiblement un dels millors arrossos era el de cranca –o de xigala–, un altre quasi ex, també, devastat a la nostra mar. L’afegitó al bull final de la melsa del bitxo provocava un núvol de sabor, essències profundes i perfums de novetat que l’enyorança de l’impossible engrandeix. La melsa feta dins la pròpia closca és mel, amb la carn de les cames per ventura millora la nostàlgia. No hi ha cranques ni gent que sabia fer-les.
Ara usen també bogavantes del gel o llangostes tropicals i insípides per fer males versions d’arrossos; grocs, vermells o negres com d’asfalt mal ensaborits amb la tinta crua de calamar. No surten de la mar tampoc ni llongants/grimaldos/llamàntols (bogavantes). Els bessons Cànaves de Portocolom, pescadors tradicionals conscients, agafaren el darrer llongant mascle gegant, com un braç. Com un rèquiem excels, en els seus darrers dies, en Toni de Sa Sínia, el cuinà per acomiadar-se’n, per a dos amics, un pintor i un altre.
ANDREU MANRESA
L’ULL DE PEIX / ElPaís / 23-2-19