Quan el 1952 el compilador de cançons Alan Lomax va arribar a Palma per assistir a una mostra de folklore organitzada, en part, per la Falange, es va alarmar de com el règim de Franco havia domesticat les tradicions musicals de les Illes Balears
antoni pizà 02.03.2017 (Suplement Bellver – Diari de Mallorca)
La seva intuïció musical li deia que allò que presenciava –rebosillos, calçons en bufes i danses estrictament ritualitzades– no eren més que una petita mostra –possiblement la menys interessant– de la música genuïnament balear que ell volia conèixer i estudiar. Desprès de dos dies d´enregistrar aquell espectacle, curiosament celebrat a la Plaza de Toros de Palma, embafat de bombatxos i avarques, va decidir aventurar-se cap a Sóller, Consell, Formentera i altres llocs de les Illes. El que va trobar va ser tot un altre paisatge sonor: tonades de feina ondulants i orientals; els grunys aspres, hipnòtics i eròtics de la ximbomba; l´espant ancestral dels redoblats de les Pitiüses.
Aire!, el programa d´IB3 que s´acaba d´emetre però que es pot veure a la carta al mateix canal i a Youtube, és un immillorable repàs per la cultural tradicional de les Balears. En tretze episodis –presentats per un carismàtic Joan Frontera– es revisen de forma panoràmica músiques i balls tradicionals autòctons. Cada episodi se centra en un gènere musical introduït i explicat per experts com Francesc Vicens, Joan Parets, Felip Munar, Francesc Vallcaneres i molts altres.
El programa, però, està ben lluny de ser un museu de tradicions polsoses i, per actualitzar-lo, els realitzadors es fiquen dins els tallers dels fabricants d´instruments (com es fa una xirimia mallorquina? I les castanyoles de Formentera?). A més a més, cada episodi presenta grups de música actual que han absorbit, adoptat i adaptat els llenguatges musicals globalitzats del present: del blues de Victor Uris al hip hop de Talegos passant per un trobador modern com Oliva Trencada. S´ha fet, en conseqüència, un gran esforç per vincular les tradicions antigues amb les modernes, fins i tot més enllà de la música: la fi del món que augura la Sibil.la es relaciona amb el canvi climàtic d´ara mateix; els dimonis i l´infern, amb la plaga d´incendis estivals; i el glosat i els combats de picat, amb l´esport de l´esgrima.
Tots els entrevistats en els programes coincideixen a dir que aquestes tradicions, que en algun moment pareixien esvair-se, ara gaudeixen d´una impressionant salut. Certament, es diria que no hi havia hagut mai tanta gent interessada pels Cossiers, la Sibil·la i el glossat. Aquest revival no ha estat espontani, però, i això és important. Durant els anys seixanta i setanta la generació progressista –com Lomax molt abans, el 1952– també va qüestionar part de la tradició popular i va veure la necessitat de re-habilitar-la prescindint del regionalisme de la Sección Femenina. Uc, Maria del Mar Bonet, Biel Majoral i molts altres van voler tornar a l´essència de les tradicions.
En el fons, Lomax, acusat de comunista i perseguit per la cacera de bruixes de McCarthy, sabia que tots els règims totalitaris sempre acaben manipulant el “folklore” (el mot en sí, també es va deixar d´utilitzar entre els progressistes). Lomax va intuir immediatament el 1952 just en arribar a Palma i instal·lar-se en aquella Plaza de Toros franquista que l´entramat de la cultura popular –els balls, els instruments i vestits autòctons, etc.– és un conjunt d´eines òptimes per fer conformar la societat a certs comportaments. Les rutines i reglamentacions que imposen les festes, la forma com distribueixen el calendari, els dies de treball i de plaer, el ritus de matrimoni, d´adolescència i mort, o la coordinació gairebé militar dels balls populars no són expressions espontànies, innocents i innòcues sinó poderoses eines de poder. Als règims autoritaris aquesta reglamentació els pot venir molt bé i l´Espanya de Franco o la Unió Soviètica, entre molts altres, van saber canalitzar el plaer de cantar i ballar cap als seus propis interessos. Lomax sabia molt bé per què es canta i per què es balla i per què a vegades aquestes tradicions es manipulen i tergiversen. Aire!, amb la seva visió gojosa, impúdica i, a la vegada, molt rigorosa de la música i la cultura tradicional de les Balears, planteja altra vegada la rellevància de totes aquestes qüestions.
*
JOAN CABOT (IDEA ORIGINAL)
Aire!
Bàrbara Ferrer, producció executiva
Cesc Mulet, direcció
13 episodis de 45 minuts
LA PERIFÈRICA/IB3