Bono, Miquel!
Ens encantaven els silencis d’en Miquel. Devia deixar tovar les paraules.
Sovint simplement aixecava les celles, estrenyia els morros, i deia «bono!» I tornàvem a l’antiga Perifèrica, suallà devora, al carrer de la Pelleteria mateix, amb el berenar i la intuició que aquell homenot savi ens havia obert la consciència a una altra dimensió. A la Índia hauria estat un gurú venerat i aquí, com que som més materialistes, en veneràvem els cremadillos, el forn ple de porcelles el dia de Nadal, l’ensaïmada.
També la conversa, farcida de pauses de pinya i ginebró, rialles de coca amb verdura,
—I com vols que t’hi posi albercocs si ara no és temporada?
—Bono, Miquel, tu mateix!
I sempre un somriure, una onomatopeia, un diàleg a aquell ritme que et feia tornar a posar els peus en terra i sentir l’empedrat.
Clica per veure l’entrevista a Miquel Pujol a “La mirada del segle” (La perifèrica-TVE, 2000)